Alcoi (en castellà i cooficialment, Alcoy) és una ciutat valenciana, capital de la comarca de l'Alcoià i cap de partit judicial. És la sisena ciutat més poblada de la província malgrat la seua orografia. És al nord de la província d'Alacant i forma part de les Comarques Centrals.
El seu terme municipal delimita amb la província de València, pel terme municipal de Bocairent a la serra de Mariola. Limita amb els termes municipals de Banyeres de Mariola, Benifallim, Bocairent, Cocentaina, Ibi, Onil, Penàguila, la Torre de les Maçanes i Xixona.
Fundada el 17 de maig de 1256 per controlar la ruta d'Alacant a Xàtiva i de Villena a Cocentaina, la ciutat va ser pionera en la Revolució Industrial al País Valencià dins els sectors tèxtil, paperer i metal·lúrgic. El nucli antic d'Alcoi és hereu de l'urbanisme que es va desenvolupar durant la segona meitat del segle XIX i principi del segle XX, si bé les seues cases i carrers estan condicionats per actuacions anteriors. Al llarg de les últimes dècades, s'ha anat diversificant vers el sector serveis i un nouvingut turisme d'interior.
El document més antic que fa referència al topònim Alcoi és el Llibre del Repartiment de 1248, que anomena el riu Serpis Alchoy: "Inter rivum de Alchoy et rivum de Colzentaina".[2] L'origen de la seua etimologia no està ben definit; existeixen tres possibilitats: Coromines defén l'origen àrab i creu que prové d'al-qaui, que vol dir 'el fort', 'el ric', 'el poblat'. No obstant això, l'arabista Carme Barceló Torres apunta que en aquests casos s'utilitza el gènere femení; per tant, es diria al-qaw-wíyya, i la seua transcripció al llatí seria Alcavia o Alcovia.[2] Tant el diccionari Alcover-Moll[3] com el filòleg Enric Moreu-Rey apunten la possibilitat de la seua procedència llatina al vincular collis, 'coll', amb l'article àrab al-: Alcollis.[2] La tercera opció és la procedència ibèrica, defensada per Remigio Vicedo, Juan Faus i Josep Tormo entre d'altres. Joan Antoni Sempere proposa que és el resultat de la combinació d'ILI i CUGI, Ilicugi, que voldria dir "camp del poble".[2]
Quant a la grafia, entre els segles XIII i XVI apareix escrit tant amb la forma Alcoy com Alchoy.[2] Més tard, al segle XVII, es comença a emprar majoritàriament la forma Alcoy però també apareixen de manera esporàdica les formes Alcoi i Alcodii, que és una reconstrucció llatinista dels escrivans.[2] Després de la desfeta d'Almansa, el règim borbònic imposa l'ús del castellà en la documentació oficial als territoris del Regne de València, i el 1815, amb la fixació de l'ús actual de les grafies y/i en castellà, es reforçà l'ús del topònim Alcoy.[2] Avui en dia, en català Alcoi s'escriu amb i llatina, adaptant-lo a les normes de Castelló de 1932;[2] l'ús d'aquesta forma es generalitzà a finals dels anys setanta i de la dècada dels vuitanta.[2] Un dels primers erudits que usa la forma Alcoi és l'arqueòleg Camil Visedo Moltó (1876-1958) en "Un enterrament prehistòric al barranc del Cinc (Alcoi)", edició de l'any 1937 de l'Institut d'Estudis Valencians.[4]
Al terme municipal s'hi troben diversos testimonis prehistòrics; un dels més antics és el jaciment mosterià del Salt. A les muntanyes situades al voltant de la població hi va haver poblament d'altura ibèric, així com petits assentaments rurals ibers i romans. A la zona es trobaven diverses alqueries sarraïnes disperses, dins i fora de l'actual nucli urbà, dependents de l'enclavament fortificat del Castellar, sota el control polític de la Taifa de Dénia.
És el 17 de maig de 1256 quan Eiximén Pérez d'Arenós, lloctinent i procurador de Jaume I, va promulgar la carta de poblament d'Alcoi a Xàtiva. La vila va anar creixent darrere el seu recinte emmurallat i les alqueries musulmanes de la zona van desaparéixer quasi immediatament fins a quedar tan sols les de Barxell i Xirillent, a les terres altes, controlades pel castell de Barxell. La seua fundació responia a la voluntat de controlar la ruta d'Alacant, Regne de Castella en aquells temps, a Xàtiva i de Villena a Cocentaina, així com la propera frontera amb Castella.
Tal com es va demostrar al juny de 2002,[6] per part de l'investigador Enrique S. Ribelles, l'atac a la ciutat d'Alcoi de les tropes benimerines comandades pel cabdill Al-Azraq es va produir el 5 de maig de 1276. Investigadors com Ricard Bañó i Armiñana o Josep Torró van determinar que Al-Azraq va realitzar conjuntament amb les tropes benimerines un primer atac a un lloc indeterminat d'Alcoi. A aquest primer atac va morir Al-Azraq i les tropes musulmanes es van retirar direcció al sud i van esperar a les tropes cristianes a la Canal -actual zona del Puig-, ja que les tropes defensores, en veure mort Al-Azraq i retirar-se els moros van perdre la cautela i van eixir en persecució de les tropes sarraïnes segons es relata al Registre de Cancilleria del Rei Jaume I. Els musulmans esperant-los a la Canal els van fer una emboscada i va ser quan els cristians varen ser totalment derrotats.
Els cavallers musulmans a ordre d'Al-Azraq muntaven en cavalls amb estreps curts, cavalcaven quasi agenollats i els rossins anaven lliures d'armadura el que els donava major agilitat i rapidesa que no els genets i cavalls cristians que anaven, en la seua majoria, protegits amb cota de malla i metalls i que provocaven que foren genets lents i maldestres.
Actualment la commemoració d'aquesta batalla se celebra, tradicionalment, els dies 22, 23 i 24 d'abril, i s'evoca que, segons la tradició, en el moment clau de la batalla va aparèixer la figura de Sant Jordi a lloms d'un cavall sobre les muralles de la ciutat i que la seua figura va decidir el resultat de la Batalla. Aquesta adoració alcoiana a Sant Jordi prové, amb tota seguretat, pel fet que els repobladors d'Alcoi foren d'origen català, concretament de terres lleidatanes. Territori, el català, que tradicionalment professa una gran estima a la figura de Sant Jordi.
Pere III el Cerimoniós va atorgar Alcoi a Roger de Llúria. Sota el seu senyoratge, als segles XIII i XIV començaren a prosperar les agrupacions tèxtils gremials. El desenvolupament de la manufactura de la llana va atraure gent de la rodalia a instal·lar-se a Alcoi. Alfons el Magnànim la va incorporar a la Corona d'Aragó el 1447.
La ciutat fou afectada per l'expulsió dels moriscos el 1609, que s'hi varen resistir radicalment. També foren greus les repercussions de la segona Germania al segle XVII. Durant la guerra de Successió espanyola Alcoi es posà al costat dels Àustries i fou ocupada el 1708 després d'un llarg setge: el cabdill populista Pereira hi fou executat. En la guerra del Francés, el general anglés aliat Wittingham hi derrotà les tropes napoleòniques.
A mitjans del segle XIX començà un fort desenvolupament industrial fins que la ciutat va esdevenir escenari d'importants moviments obrers. En 1844 la vila va rebre el títol de leal ciudad, atorgat per la reina Isabel II d'Espanya, per la seua lleialtat durant la Primera Guerra Carlina. Entre 1873 i 1876 va viure episodis revolucionaris (la revolució del Petroli) i els obrers arribaren a dominar la ciutat el juliol de 1873 en el decurs d'una vaga general iniciada per reclamacions salarials que va esdevenir un veritable motí contra l'alcalde Agustí Albors (Pelletes). Els obrers s'apoderaren de l'edifici municipal, Albors va morir i durant tres dies la ciutat va ser governada per un Comitè de Salut Pública revolucionari presidit per Severino Albarracín. Finalment intervingué l'exèrcit i la ciutat fou ocupada militarment.
La industrialització va donar lloc a la formació fora del nucli antic de la població de barris obrers perifèrics com Santa Rosa i l'eixample, al voltant de la carretera Alcoi-Xàtiva, i més tard el Viaducte, la Zona Nord i Batoi.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i la Guerra Civil, fou una plaça forta del socialisme i l'anarcosindicalisme.
A partir dels anys 1950 la ciutat va atraure una immigració important. A les indústries tèxtil, paperera i metal·lúrgica es va unir l'alimentària (dolços, licors, olives farcides) i més avant la perfumera.
tornardalt